divendres, de juny 23, 2006
A Gràcia
Avui m'he emocionat al sortir a la superficie a Gal·la Placidia. Anava a una entrevista de feina a al inevitable carrer Madrazo, que em sona a femení. Poc a poc retrobo les cantonades, les places i els indrets i veig que ja són meus.
Cada carrer es ara ja un incentiu a fer brollar la llagrima. Acompanyat dels poemes de la Pell de Brau i Sinera del mestre Espriu, i pels inicis de La Mare de Gorki, soc tot emoció.
Per Breton de los Herreros (quin nom més propi per un carrer), Fontana remodelada i sense tanta personalitat, tot i que mai ha estat una estació maca, biblioteca de la Joan Miró per llegir la opinió de la dimissió del president, dimissió a mesos vista.
Junta. La primera des del meu retorn. Reunió minima d'amics, on tothom ha de marxar.
Serrat, 1967. Cal alimentar les emocions. Nit sol·litaria.
He parlat amb la N, de dansa. He escrit a E. un segon mail, del que m'emociona. Ella em pot entendre. Pocs ho poden fer aprop meu
Fins aviat.
Cada carrer es ara ja un incentiu a fer brollar la llagrima. Acompanyat dels poemes de la Pell de Brau i Sinera del mestre Espriu, i pels inicis de La Mare de Gorki, soc tot emoció.
Per Breton de los Herreros (quin nom més propi per un carrer), Fontana remodelada i sense tanta personalitat, tot i que mai ha estat una estació maca, biblioteca de la Joan Miró per llegir la opinió de la dimissió del president, dimissió a mesos vista.
Junta. La primera des del meu retorn. Reunió minima d'amics, on tothom ha de marxar.
Serrat, 1967. Cal alimentar les emocions. Nit sol·litaria.
He parlat amb la N, de dansa. He escrit a E. un segon mail, del que m'emociona. Ella em pot entendre. Pocs ho poden fer aprop meu
Fins aviat.
dissabte, de juny 17, 2006
Tornant de teatre
Ahir vaig tornar caminant per Avinguda de Madrid després de deixar a l'I., que anava amb bici cap a casa seva. Vaig veure una baralla entre dos nois, separats per les seves respectives xicotes. Elles cridaven molt, una plorava. S'escoltava a tres o quatre cantonades. Un xic més enllà, ja passada la plaça del centre, un noi be vestit dormia a terra. Jo caminava trist, ple d'una tristor inexplicable, potser creada per un momentani acomiadament de tots i per no poder parlar amb E. a soles. Tonteries, però d'aquelles que m'ataquen l'ànim.
